Des de la meva foscor

Em dic Enric i tinc 84 anys. Vaig néixer el 23 de novembre del 1923, a una casa perduda del casc antic de Vilanova i la Geltrú. Era el mitjà de 7 germans, 5 nois i 2 noies. El meu pare va morir quan tenia escassos anys de vida. Anava a l’escola de “l’Ateneu Vilanoví”, avui ja desaparegut, on actualment reposa el “Bulevard Diana”, lloc que vaig deixar poc desprès ja que a casa havíem d’alimentar 8 boques. La meva infància va quedar marcada per un fet que molts com jo mai més no oblidarem: una guerra pel mig, cosa que va truncar tots els meus somnis, aspiracions i reptes personals i, a part d’això, es van endur 3 dels meus germans. Vist això, varem decidir, com moltes altres famílies, exiliar-nos al país veí, la nostra sortida a aquella guerra entre germans: França.

Van passar deu any fins a tornar a Vilanova però, la veritat, varem tornar amb por. Només tornar, el “Generalísimo” ja em va ficar deures: un bon dia es va presentar a casa meva, a les 8 del matí, un policia militar. La feina? “Llamada a filas”. Em vaig passar 3 anys fent la mili a Girona i a Figueres, la qual cosa em va tornar a trencar el ritme socioeconòmic, però al tornar ja em vaig poder restablir. Vaig començar treballant a una fàbrica de pinso situada al carrer Unió. El 1955 em vaig casar amb la Isabel, la meva esposa amb la que vaig tenir l’únic fill, l’únic nét que va tenir la meva mare.

Poc després vaig passar a ser maquinista, però no de tren sinó de màquina. Vaig treballar 20 anys a la fàbrica de paper més famosa de Vilanova, “La Paperera”. Anys després, un estiu, al tornar d’unes merescudes vacances, ens van avisar abans d’entrar a treballar que l’amo de la fàbrica l’havia venuda i tots vam ser acomiadats. Per sort, un bon amic es va assabentar que només em quedaven deu anys per a jubilar-me, així que va decidir “fitxar-me” com a conserge del Club Tenis Vilanova, on vaig passar els meus últims dies com a treballador. El 1986 vaig rebre una gran alegria: el meu fill havia tingut una filla. Però no tot van ser alegries: el 1992 la meva esposa moria víctima d’una llarga malaltia que arrossegava des de feia anys.

Tot i així, vaig tenir temps per a dedicar- me a la meva nova família, ja que el 1993 naixeria un altre nét meu. Però la cosa que més m’ha marcat tota la vida la puc resumir en una sola paraula: el Ciclisme. Això ha estat gran part de la meva vida i fins el 2001, amb 78 anys, vaig córrer per a l’empresa “Glass”.

Però el 2003 va arribar el pitjor: em van diagnosticar un principi d’Alzheimer. Mica en mica la meva memòria ha anat fallant i cada dia li planto cara i lluito contra ella, però és inevitable. Ella és mes forta que jo i cada dia m’esgarrapa un grapat d’històries de la meva vida i algun dia acabarà amb mi. Però la meva família, el meu fill i els meus néts, cada dia em demostren que sóc important per a ells. Sé que serà dur i encara més per ells, però sé que estaran al meu costat i això m’ajudarà en la meva última lluita.