martes, 28 de abril de 2009

Imbecil·litat

En una ciutat (i en la suma de ciutats que formen un estat) els imbècils són la classe (o raça, diria Bermanos) predominant. Per tal de poder/saber conviure -inequívoc atribut de ciutadania- hem d'identificar-los.
La tasca és fàcil: es fan notar. L'imbècil no és un impostor, és imbècil i prou. Si ocupen un càrrec (i els ocupen) ell és el càrrec. Treieu-li el càrrec i l'imbècil perdura, tot i que es fa notar menys.
Els imbècils, quan són actius, governen, prediquen, publiquen, opinen (sobre tot opinen, i de tot), dirigeixen màsters, empreses i bancs... neguen les les evidències.
Els imbècils, quan són passius, episòdicament voten, combreguen, es manifesten, i es dissolen, obeeixen, escolten, miren i no veuen, es creuen aquest insult sistemàtic a la inteligència que és la publicitat, consumeixen, són resignats... es creuen les evidències.
Els imbècils-imbècils, els "princeps dels imbècils", són essers anònims. Els imbècils de luxe, degenerats en sentit invers, són famosos, polítics menors però enlairats (l'imbècil degenera ascendint).
La mística (l'ideologia) ha degradat en política i la política en mentida i aquesta ha passat a ser la força que governa el món. Acceptem la mentida i els tornem a escollir o els canvien per altres imbècils. Tot i que no ens creiem les mentides, intentem ignorar-les. I és així com ens convertim en imbècils passius i engruixim la multitud.
L'opinió pública (i publicada) és l'opinió dels imbècils. Per protegir-se, al ciutadà li convé no llegir, en els diaris, les cròniques entre els partits dels Restrets i el dels Incontinents.
Tota la mala fe és de l'imbècil ("hem d'oblidar", diuen).
En totes les ciutats (i pobles, que formen estats i nacions) hi ha multitud d'imbècils; ells sostenen les dictadures; i en els règims democràtics, si són majoria, governen. Identificats els imbècils, hem de protegir-nos o la ciutat esdevindrà "la ciutat dels imbècils", una ciutat sense ciutadans.

Joaquim Jubert Gruart (metge neuròleg).

Nou Breviari de Ciutadania, edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució, CCG Edicions, Girona, 2009, p.74.

Gracias al autor por su generosidad.

2 comentarios:

  1. Hola Miguel Ángel,

    tu post me ha recordado una frase que Ramon Ferrer dice siempre en clase: "cuando un psicólogo llama a alguien imbécil, eso no es un insulto, es un diagnóstico". Da qué pensar...

    Un saludo,

    ResponderEliminar
  2. Entiendo que en esta entrada sobre la imbecilidad estás hablando estrictamente de tu propia condición. Cualquier otra cosa sería impensable en alquien que encabeza su blog con el número de licenciatura.
    Felicidades por tanto por tu acto de humildad. Te viene bien para frenar tu mal disimilado divismo. (De corazón)

    ResponderEliminar

Este es un espacio para compartir información y experiencias, de forma que el respeto y la cordialidad deben guiar tu escritura. Gracias por tu aportación.